dimecres, 9 de juny del 2010
REFLEXIÓ SOBRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC SOCIAL I ESCOLAR.
Gairebé sempre que es parla de resultats escolars o de nivells d’aprenentatge, sorgeix el mateix comentari: els alumnes no s’expliquen, no entenen el que llegeixen, cada dia parlen pitjor, sols s’entenen entre ells...i es cert. L’augment de l’analfabetisme funcional, és a dir, la ineptitud que presenten alumnes escolaritzats per a resoldre qüestions elementals relacionades amb la llengua escrita, l’estreta relació entre dificultats de llenguatge i fracàs escolar, i l’observació directa de joves i adolescents incapaços de sortir airosos de situacions quotidianes que impliquen una certa elaboració intel•lectual, han d’obligar-nos a pensar que hi ha alguna cosa en l’escola que no funciona com deuria fer-ho. No obstant això, és cert que cada vegada és més difícil ensenyar i que cada dia es més difícil aprendre. L’escola no motiva las alumnes i desmotiva, cada dia més als professionals de l’ensenyament. Quins poden ser, doncs, les claus del problema?
L’Estat Espanyol és una realitat plurilingüe i pluricultural. Hi ha moltes zones en les quals conviuen dues llengües i altres en les quals la varietat dialectal presenta una distància important respecte a la varietat acceptada com estàndard. Per un altra part, alguns idiomes estrangers estan penetrant cada dia amb més força a molts àmbits de la nostra vida quotidiana (música, televisió, pel•lícules...). Per aquesta raó no és d’estranyar que en molts casos puguen parlar de conflicte lingüístic. Bilingüisme? Diglòssia? Interferència? Procés de substitució lingüística? Els experts, segons si fan un anàlisi històric, polític, sociolingüístic, etc., del conflicte, li donen un o altre nom, realitzen una valoració més o menys optimista, més o menys subjectiva. Però al marge dels estudis teòrics de les definicions, al món escolar es parla de l’aprenentatge d’una o dues llegües en situació, sovint, poc favorable.
En principi, vam considerar que no és acceptable declarar als nostres nens i nenes inferiors als nascuts a altres països en els quals conviuen de forma més o menys harmònica dues comunitats o més i, per tant, dues o més llengües, i els plans d’estudi de les quals prenen en compte l’aprenentatge simultani de més d’una llengua. Cal buscar les causes en altres factors. La formació lingüística del professorat és un dels factors a tenir en compte. Hi ha una bona part de mestres de parla castellana escolaritzats en castellà en el seu moment que, si bé han fet un reciclatge o un esforç d’aprenentatge de la seva llengua materna, encara tenen més facilitat d’expressió, sobretot escrita, en castellà, o bé limiten la seva competència lingüística a un nivell sensiblement inferior al que seria convenient. Per altra banda, es troben els mestres castellanoparlants que han seguit uns cursos de reciclatge que els acrediten per a donar classes de diferents llengües. No obstant això, sabem que moltes vegades aquesta acreditació no es correspon amb les possibilitats reals (el coneixement d’una llengua no implica la seva capacitat d’ús).
Hi ha molts mestres, de la mateixa manera que hi ha molts mèdics, electricistes o bombers, per posar un exemple, que pronuncien malament un o molts sons que tenen un llenguatge replet de calcs lèxics o sintàctics d’altra llengua, o que autolimiten la seva capacitat expressiva per por a l’error. En el cas dels mestres, podem qualificar aquests fets de molt més greus, per les seues implicacions educatives. Podríem pensar que el problema és menor en les noves generacions de mestres, perquè, de fet, han viscut altra època, però una lleugera observació de les escoles de formació del professorat ens permet veure que, desgraciadament, no es així. Les noves generacions de mestres tenen tants problemes lingüístics o més que les anteriors, i les causes són molt diverses. La formació metodològica dels mestres també presenta llacunes importants. Si bé els moviments de renovació pedagògica (les associacions, les escoles d’estiu, els CEPS, etc.) conten amb una llarga tradició, aquesta millora i reciclatge permanents no ha arribat a tot el món. Molts mestres amb anys d’experiència a les seves esquenes viuen encara del que van aprendre a les escoles de magisteri, o segueixen al peu de la lletra els llibres de text que han utilitzat sempre, sense fer massa cas de les novetats ni dels nous plantejaments didàctics. Aquest desinterès per la didàctica és especialment palpable en els professors de secundària, que concentren més els seus esforços en la matèria que en la manera de vehicular-la.
Hi ha molts mestres que segueixen al peu de la lletra els llibres de text que sempre han utilitzat. Aquesta metodologia d’utilitzar només el llibre de text es basa en un ús gairebé exclusiu de la memòria com a única eina d'aprenentatge.
Les classes en les que els mestres segueixen el llibre al peu de la lletra no admeten rèplica sinó que exigeixen silenci i memoritzar la lliçó sense deixar cap espai a la intervenció de la curiositat que l'alumnat pogués sentir. Nosaltres pensem que aquesta metodologia no es la més adequada ja que hi han moltes més formes d’ensenyar amb les quals l’alumne es sent més protagonista i amb més ganes d’aprendre. Aquesta curiositat que podem produir-li a l’alumne fa que puga aprendre i puga recordar la matèria o el tema sense necessitat de memoritzar. Per aquesta raó pensem que en compte d’utilitzar el llibre de text amb els alumnes, podem utilitzar un altre tipus de metodologia o d’activitats que els motiven més com per exemple fer debats, jocs o realitzar una cerca d’informació sobre el tema que s’estigui tractant i després que els propis alumnes puguen explicar-la a la resta de companys i, d’aquesta manera, comparteixen entre ells el que han après. A més a més si el professor esta tota la vida amb el mateix llibre de text pot ser que hi haja informació sense actualitzar. A classe, als alumnes, se’ls ensenya l’ortografia, la morfosintaxi i un seguit de activitats de gramàtica, però ningú els diu que tot això es molt important per tal de comunicar-nos amb els altres i d’expressar-nos com cal.
També hi ha que tenir en compte que l’ensenyament en general, i encara més en el àrea de la llengua, ha evolucionat notablement en els últims anys. Ja no es tracta sols de que tenim una reforma en marxa, sinó que la profusió de mètodes, de materials, d’acadèmies de llengües estrangeres, el interès per la investigació, etc. Han disparat la didàctica de la llengua cap a nous plantejaments que els mestres no podem descuidar. No podem quedar-nos enrere.
Respecte a la formació inicial, la situació és bastant semblant. Uns estudis de tres anys, amb una mitja sobrecàrrega de cinc hores diàries de classe, amb nou assignatures anuals, és més una carrera comprimida de obstacles que un espai complet de formació per al futur mestre. En tan poc de temps, i amb tanta densitat de continguts, els estudiants no poden arribar al nivell desitjable. La formació que reben és insuficient, sobretot en l’apartat més pràctic dels recursos didàctics. Una mestra que treballa en una CEP ens comentava no fa molt de temps que els mestres acaben la carrera i, al dia següent, ja vénen al centre a reciclar-se!
A l’àmbit educatiu, i sobre tot en el que es refereix als mestres, han canviat moltes coses. Ser mestre no està de moda. És una professió que, en l’època dels ascensos meteòrics d’altres sectors, no permet el progrés professional reconegut; per a ascendir cal abandonar l’aula. La qualificació professional no es gratificada; un mestres cobra més que un altre si fa més anys que treballa, però no si ho fa millor. El treball és molt dur; però molt poca gent que no hagi passat per l’experiència d’estar moltes hores diàries amb trenta o quaranta alumnes, siguin majors o petits, ho reconeix. Els sous són baixos i el augments també ho són; i tot el conjunt arrossega allò que històricament s’ha dit de “passar més fam que un mestre d‘escola. I, a més, s’escolta dir massa a menut que els mestres tenen tres mesos de vacances pagades, sense saber que aquests tres mesos de vacances inclouen correcció i elaboració d’expedients, reciclatge professional, exàmens de setembre, preparació del curs següent, etc. Ser mestre esta desprestigiat. Molts pocs professionals estarien d’acord en treballar anys en les mateixes condicions d’un mestre. I molt especialment els que treballen en àmbits marcats pel flux dels diners i de l’ascens i el prestigi social. I, naturalment, tot això ha provocat un canvi del perfil de l’estudiant de magisteri, que en aquests moments es situa en un mitjà sociocultural mitjà-baix.
En resum, no hi ha massa mestres que dominen el sistema de la llengua que ensenyen o en el qual ensenyen i, d’ells, pocs tenen una capacitat expressiva suficientment àmplia com correspondria a la persona que ha d’estimular i conduir l’expressió. Per tant, no hi ha massa mestres que puguen convertir-se, amb plena garantia, en model lingüístic. D’una manera conscient o inconscient, els mestres ho saben i el fet de saber-ho genera una gran inseguretat, inseguretat que combaten agafant-se a la norma, habitualment ortogràfica, que, com a mínim, és explícita, té límits i, per tant, és controlable, però sense abordar, o fent-ho amb gran timidesa, la llengua com a vehicle de comunicació
Finalment, per a concloure aquesta reflexió volem exposar la nostra opinió sobre el conflicte lingüístic escolar. Nosaltres pensem que si l’alumnat es troba en alguna comunitat amb una llengua autòctona, a l’escola, aquesta llengua es deuria d’ensenyar. Però no sols aquesta llengua sinó també la llengua espanyola ja que ens trobem a Espanya. De tal manera que si ens trobarem al País Basc hauríem d’aprendre Basc, o si ens trobarem a Astúries hauríem d’aprendre Asturià. Pensem que a la Comunitat Valenciana s’ha d’ensenyar el Valencià però també el Castellà i donar l’oportunitat als xiquets i xiquetes a que, a més d’aprendre la llengua autòctona, i així no perdre-la, que també puguen aprendre i comunicar-se en Castellà.
Creguem que no s’ha de privar de cap llengua i que ens hauríem de centrar més en la qüestió de com aprendre eixes noves llengües i formar-nos, ja que totes ens ensenyen coses noves i ens obrin al món.
L’Estat Espanyol és una realitat plurilingüe i pluricultural. Hi ha moltes zones en les quals conviuen dues llengües i altres en les quals la varietat dialectal presenta una distància important respecte a la varietat acceptada com estàndard. Per un altra part, alguns idiomes estrangers estan penetrant cada dia amb més força a molts àmbits de la nostra vida quotidiana (música, televisió, pel•lícules...). Per aquesta raó no és d’estranyar que en molts casos puguen parlar de conflicte lingüístic. Bilingüisme? Diglòssia? Interferència? Procés de substitució lingüística? Els experts, segons si fan un anàlisi històric, polític, sociolingüístic, etc., del conflicte, li donen un o altre nom, realitzen una valoració més o menys optimista, més o menys subjectiva. Però al marge dels estudis teòrics de les definicions, al món escolar es parla de l’aprenentatge d’una o dues llegües en situació, sovint, poc favorable.
En principi, vam considerar que no és acceptable declarar als nostres nens i nenes inferiors als nascuts a altres països en els quals conviuen de forma més o menys harmònica dues comunitats o més i, per tant, dues o més llengües, i els plans d’estudi de les quals prenen en compte l’aprenentatge simultani de més d’una llengua. Cal buscar les causes en altres factors. La formació lingüística del professorat és un dels factors a tenir en compte. Hi ha una bona part de mestres de parla castellana escolaritzats en castellà en el seu moment que, si bé han fet un reciclatge o un esforç d’aprenentatge de la seva llengua materna, encara tenen més facilitat d’expressió, sobretot escrita, en castellà, o bé limiten la seva competència lingüística a un nivell sensiblement inferior al que seria convenient. Per altra banda, es troben els mestres castellanoparlants que han seguit uns cursos de reciclatge que els acrediten per a donar classes de diferents llengües. No obstant això, sabem que moltes vegades aquesta acreditació no es correspon amb les possibilitats reals (el coneixement d’una llengua no implica la seva capacitat d’ús).
Hi ha molts mestres, de la mateixa manera que hi ha molts mèdics, electricistes o bombers, per posar un exemple, que pronuncien malament un o molts sons que tenen un llenguatge replet de calcs lèxics o sintàctics d’altra llengua, o que autolimiten la seva capacitat expressiva per por a l’error. En el cas dels mestres, podem qualificar aquests fets de molt més greus, per les seues implicacions educatives. Podríem pensar que el problema és menor en les noves generacions de mestres, perquè, de fet, han viscut altra època, però una lleugera observació de les escoles de formació del professorat ens permet veure que, desgraciadament, no es així. Les noves generacions de mestres tenen tants problemes lingüístics o més que les anteriors, i les causes són molt diverses. La formació metodològica dels mestres també presenta llacunes importants. Si bé els moviments de renovació pedagògica (les associacions, les escoles d’estiu, els CEPS, etc.) conten amb una llarga tradició, aquesta millora i reciclatge permanents no ha arribat a tot el món. Molts mestres amb anys d’experiència a les seves esquenes viuen encara del que van aprendre a les escoles de magisteri, o segueixen al peu de la lletra els llibres de text que han utilitzat sempre, sense fer massa cas de les novetats ni dels nous plantejaments didàctics. Aquest desinterès per la didàctica és especialment palpable en els professors de secundària, que concentren més els seus esforços en la matèria que en la manera de vehicular-la.
Hi ha molts mestres que segueixen al peu de la lletra els llibres de text que sempre han utilitzat. Aquesta metodologia d’utilitzar només el llibre de text es basa en un ús gairebé exclusiu de la memòria com a única eina d'aprenentatge.
Les classes en les que els mestres segueixen el llibre al peu de la lletra no admeten rèplica sinó que exigeixen silenci i memoritzar la lliçó sense deixar cap espai a la intervenció de la curiositat que l'alumnat pogués sentir. Nosaltres pensem que aquesta metodologia no es la més adequada ja que hi han moltes més formes d’ensenyar amb les quals l’alumne es sent més protagonista i amb més ganes d’aprendre. Aquesta curiositat que podem produir-li a l’alumne fa que puga aprendre i puga recordar la matèria o el tema sense necessitat de memoritzar. Per aquesta raó pensem que en compte d’utilitzar el llibre de text amb els alumnes, podem utilitzar un altre tipus de metodologia o d’activitats que els motiven més com per exemple fer debats, jocs o realitzar una cerca d’informació sobre el tema que s’estigui tractant i després que els propis alumnes puguen explicar-la a la resta de companys i, d’aquesta manera, comparteixen entre ells el que han après. A més a més si el professor esta tota la vida amb el mateix llibre de text pot ser que hi haja informació sense actualitzar. A classe, als alumnes, se’ls ensenya l’ortografia, la morfosintaxi i un seguit de activitats de gramàtica, però ningú els diu que tot això es molt important per tal de comunicar-nos amb els altres i d’expressar-nos com cal.
També hi ha que tenir en compte que l’ensenyament en general, i encara més en el àrea de la llengua, ha evolucionat notablement en els últims anys. Ja no es tracta sols de que tenim una reforma en marxa, sinó que la profusió de mètodes, de materials, d’acadèmies de llengües estrangeres, el interès per la investigació, etc. Han disparat la didàctica de la llengua cap a nous plantejaments que els mestres no podem descuidar. No podem quedar-nos enrere.
Respecte a la formació inicial, la situació és bastant semblant. Uns estudis de tres anys, amb una mitja sobrecàrrega de cinc hores diàries de classe, amb nou assignatures anuals, és més una carrera comprimida de obstacles que un espai complet de formació per al futur mestre. En tan poc de temps, i amb tanta densitat de continguts, els estudiants no poden arribar al nivell desitjable. La formació que reben és insuficient, sobretot en l’apartat més pràctic dels recursos didàctics. Una mestra que treballa en una CEP ens comentava no fa molt de temps que els mestres acaben la carrera i, al dia següent, ja vénen al centre a reciclar-se!
A l’àmbit educatiu, i sobre tot en el que es refereix als mestres, han canviat moltes coses. Ser mestre no està de moda. És una professió que, en l’època dels ascensos meteòrics d’altres sectors, no permet el progrés professional reconegut; per a ascendir cal abandonar l’aula. La qualificació professional no es gratificada; un mestres cobra més que un altre si fa més anys que treballa, però no si ho fa millor. El treball és molt dur; però molt poca gent que no hagi passat per l’experiència d’estar moltes hores diàries amb trenta o quaranta alumnes, siguin majors o petits, ho reconeix. Els sous són baixos i el augments també ho són; i tot el conjunt arrossega allò que històricament s’ha dit de “passar més fam que un mestre d‘escola. I, a més, s’escolta dir massa a menut que els mestres tenen tres mesos de vacances pagades, sense saber que aquests tres mesos de vacances inclouen correcció i elaboració d’expedients, reciclatge professional, exàmens de setembre, preparació del curs següent, etc. Ser mestre esta desprestigiat. Molts pocs professionals estarien d’acord en treballar anys en les mateixes condicions d’un mestre. I molt especialment els que treballen en àmbits marcats pel flux dels diners i de l’ascens i el prestigi social. I, naturalment, tot això ha provocat un canvi del perfil de l’estudiant de magisteri, que en aquests moments es situa en un mitjà sociocultural mitjà-baix.
En resum, no hi ha massa mestres que dominen el sistema de la llengua que ensenyen o en el qual ensenyen i, d’ells, pocs tenen una capacitat expressiva suficientment àmplia com correspondria a la persona que ha d’estimular i conduir l’expressió. Per tant, no hi ha massa mestres que puguen convertir-se, amb plena garantia, en model lingüístic. D’una manera conscient o inconscient, els mestres ho saben i el fet de saber-ho genera una gran inseguretat, inseguretat que combaten agafant-se a la norma, habitualment ortogràfica, que, com a mínim, és explícita, té límits i, per tant, és controlable, però sense abordar, o fent-ho amb gran timidesa, la llengua com a vehicle de comunicació
Finalment, per a concloure aquesta reflexió volem exposar la nostra opinió sobre el conflicte lingüístic escolar. Nosaltres pensem que si l’alumnat es troba en alguna comunitat amb una llengua autòctona, a l’escola, aquesta llengua es deuria d’ensenyar. Però no sols aquesta llengua sinó també la llengua espanyola ja que ens trobem a Espanya. De tal manera que si ens trobarem al País Basc hauríem d’aprendre Basc, o si ens trobarem a Astúries hauríem d’aprendre Asturià. Pensem que a la Comunitat Valenciana s’ha d’ensenyar el Valencià però també el Castellà i donar l’oportunitat als xiquets i xiquetes a que, a més d’aprendre la llengua autòctona, i així no perdre-la, que també puguen aprendre i comunicar-se en Castellà.
Creguem que no s’ha de privar de cap llengua i que ens hauríem de centrar més en la qüestió de com aprendre eixes noves llengües i formar-nos, ja que totes ens ensenyen coses noves i ens obrin al món.
CRONOLOGIA DE LA REPRESSIÓ DEL CATALÀ
Edat Moderna.
Pensem que a aquesta època és molt greu la persecució que pateix el català, ja que va ser prohibit a la majoria del àmbits i llocs. Per altra banda el francès va ser més acceptat, encara que parlar-lo era per a aconseguir càrrecs importants. Pensem que l’abolició d’una llengua a aquesta època en arribar el Decrets de Nova Planta de València, que prohibeix l’ús del català, va en contra del nostre pensament. Nosaltres considerem que cada individu té dret a parlar la llengua seva llengua materna o la que cadascú desitje.
Història Contemporània.
Durant aquesta època el català continua sent prohibit als mateixos àmbits, encara que ara també ampliats a l’àmbit escolar, a la cultura i a la religió.
De fet, el càstig per llei marcat a l’article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escopalis era “viure un règim a pa i aigua”. Pensem que encara que es necessari que hi hagi una llengua oficial, però es vergonyós que la llei estigi a favor de penalitzar l’ús del català fins arribar al punt de no poder parlar ni per telèfon.
Segle XX.
A aquesta època continuen les prohibicions decretades als diferents articles de lleis, arribant als càstics físics i detencions per part de las policia quan algú es negava a parlar en castellà, com es el cas de Gaudí. L’arribada de Franco va potenciar aquest sentiment de repulsa al idioma català declarant l’espanyol i la personalitat espanyola com a única unitat nacional.
Actualitat.
Va agafant força poc a poc, tenint més llibertat a l’expressió oral i escrita i arribant a les escoles del País Valencià com a llengua oficial. Encara així molts òrgans de la llei no accepten el català com a llengua i, aquest fet, fa es que es paralitze el seu ús (també suposem que hi ha gent de moltes maneres, i amb pensaments molt diversos).
Resum.
Pensem que la persecució del català al llarg de la història ha arribat a límits de ridiculització de la pròpia llengua, tractant als parlants quasi com a delinqüents i utilitzant com a arma les lleis i el poder dels mateixos mandataris.
Pareix que actualment la situació millora però queda molt de camí per recórrer per tal d’aconseguir que la nostra llengua puga arribar a tenir un prestigi igualitari al de qualsevol altra llengua oficial.
Pensem que a aquesta època és molt greu la persecució que pateix el català, ja que va ser prohibit a la majoria del àmbits i llocs. Per altra banda el francès va ser més acceptat, encara que parlar-lo era per a aconseguir càrrecs importants. Pensem que l’abolició d’una llengua a aquesta època en arribar el Decrets de Nova Planta de València, que prohibeix l’ús del català, va en contra del nostre pensament. Nosaltres considerem que cada individu té dret a parlar la llengua seva llengua materna o la que cadascú desitje.
Història Contemporània.
Durant aquesta època el català continua sent prohibit als mateixos àmbits, encara que ara també ampliats a l’àmbit escolar, a la cultura i a la religió.
De fet, el càstig per llei marcat a l’article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escopalis era “viure un règim a pa i aigua”. Pensem que encara que es necessari que hi hagi una llengua oficial, però es vergonyós que la llei estigi a favor de penalitzar l’ús del català fins arribar al punt de no poder parlar ni per telèfon.
Segle XX.
A aquesta època continuen les prohibicions decretades als diferents articles de lleis, arribant als càstics físics i detencions per part de las policia quan algú es negava a parlar en castellà, com es el cas de Gaudí. L’arribada de Franco va potenciar aquest sentiment de repulsa al idioma català declarant l’espanyol i la personalitat espanyola com a única unitat nacional.
Actualitat.
Va agafant força poc a poc, tenint més llibertat a l’expressió oral i escrita i arribant a les escoles del País Valencià com a llengua oficial. Encara així molts òrgans de la llei no accepten el català com a llengua i, aquest fet, fa es que es paralitze el seu ús (també suposem que hi ha gent de moltes maneres, i amb pensaments molt diversos).
Resum.
Pensem que la persecució del català al llarg de la història ha arribat a límits de ridiculització de la pròpia llengua, tractant als parlants quasi com a delinqüents i utilitzant com a arma les lleis i el poder dels mateixos mandataris.
Pareix que actualment la situació millora però queda molt de camí per recórrer per tal d’aconseguir que la nostra llengua puga arribar a tenir un prestigi igualitari al de qualsevol altra llengua oficial.
25 ANYS DE LA LLEI D’ÚS I L’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ
Aquest vídeo comença citant la data en que es va aprovar la llei d’ús i ensenyament del valencià que va ser el 23 novembre 1983, la qual es l’única que regula la llengua al País Valencià.
Seguidament comença a parlar el ex- conseller d’educació i cultura Ciprià Ciscar. El que ell ens explica es que aquesta llei era l’única que ho recollia tot de la millor manera possible segons el que es podia realitzar en aquell moment. Posteriorment ens diu que si en algun moment algú decidira modificar la llei, deuria de anar molt en compte a l’hora de realitzar les noves modificacions i pensar si aquestes servirien per “anar en davant o anar en darrere”.
També apareix una afirmació sobre el avanç que ha hagut del coneixement de la llengua. A més a més, finalitza dient que aquest coneixement va en agument.
Per un altra part, una frase que es cita al vídeo i que considere molt important es que, tots els ciutadans tenen el dret de conèixer i usar la llengua pròpia a més de garantir el seu coneixement.
Diego Gómez apareix també al vídeo i fa un balanç positiu sobre el coneixement del valencià, però també diu que hi ha que treballar molt per a que la llei es puga complir.
Segons Toni Gisbert s’han produït passos endavant, ja que durant el franquisme va haver una pràctica desaparició de la llengua. La seua aportació acaba dient que per a la plena normalització de la nostra llengua fa falta realitzar molta feina.
Seguidament Honorat Ros ens comenta que aquesta llei va ser revolucionària. Que volien implantar la llengua a l’ensenyament però que no hi havia mestres ni hi havia material (llibres, recursos...) per a realitzar l’ensenyament.
A continuació Rosa Serrano ens diu que fa falta una verdadera transformació de la llei.
Pel que fa a l’aportació de Toni Mollà hi ha que dir que jo estic completament d’acord. Aquest diu que una llei que no tingui regim sancionador no és una llei. Diu que aquesta llei és sols un text que inaugura la política lingüística oficial.
També apareixen dates importants sobre la quantitat de gent que entén parla o llegeix en valencià. Segons l’Acadèmia Valenciana de la llengua el 75% de la població entén la llengua a l’any 1985 i, al 2005, el percentatge augmenta fins als 78%. En canvi, pel que fa al parlar, el percentatge disminueix del 60% al 57%. Per contra, pel que fa al parlar, del 29% passa al 55%, es a dir, que augmenta considerablement.
Al vídeo apareix un altre comentari de Toni Mollà molt interessant que diu que els catalans posen com a exemple que al país valencià s’està perdent la llengua però, la veritat, es que no hi ha molta diferència entre Catalunya i el País Valencià.
Enric morera ens explica que la situació política que hi ha no ens afavoreix ja que els partits no tenen voluntat política d’anar més enllà en la recuperació i normalització i en evitar la discriminació que pateix la nostra llengua.
També es cita durant aquest vídeo que a les grans ciutats encara fa falta molta feina per a que es puga arribar a normalitzar el valencià.
Apareix un comentari que diu que la nostra llengua es de “tercera divisió”, comentari que veig un poc massa negatiu i que ridiculitza la nostra llengua.
A continuació, Honorat Ros, ens diu que a l’escola s’ha produït un augment dels alumnes que estudien en valencià però que el percentatge del castellà encara és major. Segons el vídeo l’escolarització en valencià es positiva però hi ha que posar els mitjans per a que l’escolarització no estiga restringida.
En aquest àmbit es denúncia, segons Diego Gómez, la falta de oferta que dona la conselleria per a poder estudiar en valencià, ja que aquesta oferta no cobreix la demanda necessària.
Hi ha que saber que, com diu Concha Gómez, una situació històrica no es canvia de un dia per a l’altre.
Altres aportacions de Toni Mollà defensen que no veu be que els alumnes es separen segons la llengua. Amb les noves migracions s’està recarregant la xarxa pública i moltes escoles han passat a ser exclusivament línees ètniques, es a dir, de gent que fuig dels immigrants i, pensen, que açò es especialment greu.
Es denúncia a la pròpia administració, pel que fa a l’aportació de Honorat Ros, ja que aquesta no predica amb l’exemple (a menys d’un 2% dels funcionaris se’ls a demanat que foren competents en la llengua). Per tant, el que diuen es que no poden estar enganyant-nos, que no poden tenir una llei que son els primers que no compleixen.
La situació de la llengua no es redueix sols a l’àmbit escolar, sinó que es fora d’aquesta on també es necessita un impuls a aquesta llengua ja que tant a la notaria, a l’àmbit judicial, als comerços, a l’administració...no existeix ningun compliment de la llei.
Segons els experts com Toni Gisbert (opinió amb la que estic completament d’acord) l’administració deuria ser la primera que hauria de complir la llei i inclús intentar desenvolupar-la.
Enric Morera ens parla també de la clara discriminació que pateix la nostra llengua (cinemes, llibres, revistes….). Clarament veiem que la recuperació i normalització de la nostra llengua, en molts àmbits, no es una realitat.
La llengua en els mitjans de comunicació es un altre dels aspectes que també es contempla a la llei. Ja, en un primer moment, la llei va permetre que a canal nou no s’emetera tota la programació en valencià.
Un altra aportació de l’expert Honorat Ros ens comenta que la llengua pròpia històrica dels valencians des del punt de vista de la filosofia la comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya, les balears i el principat d’Andorra.
Pel que fa a Concha Gómez puc dir que hi fa un comentari que a mi personalment em sorprèn molt. Diu que el català i el valencià son dues llengües diferents que no son el mateix, ja que si fora la mateixa llengua ella mateixa podria parlar amb la mateixa fluïdesa amb les dues llengües i no ho pot fer.
Seguidament es parla de l’optimisme que manté la societat del país 25 anys desprès de l’aprovació de la llei sobre el futur de la llengua.
A més a més diu Toni Gisbert que, en primer lloc, es importantíssima l’articulació lingüística i cultural d’allò que en diem països catalans. I en segon lloc, que res ens vindrà regalat. En la mesura en que ens organitzem i treballem podrem fer possible al país valencià que les institucions avancen. També a Catalunya hi ha molta feina que fer en quant a la normalització de l’ús de la llengua.
Apareix l’opinió d’un altre expert, Diego Gómez, reclamant que es de llei portar als nostres fills a l’escola en línea en valencià, que es de llei tindre un oferta cultural en valencià, que es de llei que l’administració et puga atendre en valencià.
Acabant-se el vídeo es parla i es demana que sempre tenim que fer més, que tenim que esforçar-nos per a aconseguir allò que volem. Es diu que l’escola valenciana està situada en les utopies i que les utopies son les que fan possible canviar el món. Per tant, hem de ser utòpics i lluitar per les nostres utopies ja que ningú ho farà per nosaltres. I el que hem de pensar es que si treballem tots junts i ens esforcem si que podem arribar a aconseguir allò que volem.
Finalment Rosa Serrano ens conta que està preocupada com per a mobilitzar-se de nou i en la seua àrea de influencia intentar preocupar un poc de que necessitem estar molt actius i molt combatius.
Seguidament comença a parlar el ex- conseller d’educació i cultura Ciprià Ciscar. El que ell ens explica es que aquesta llei era l’única que ho recollia tot de la millor manera possible segons el que es podia realitzar en aquell moment. Posteriorment ens diu que si en algun moment algú decidira modificar la llei, deuria de anar molt en compte a l’hora de realitzar les noves modificacions i pensar si aquestes servirien per “anar en davant o anar en darrere”.
També apareix una afirmació sobre el avanç que ha hagut del coneixement de la llengua. A més a més, finalitza dient que aquest coneixement va en agument.
Per un altra part, una frase que es cita al vídeo i que considere molt important es que, tots els ciutadans tenen el dret de conèixer i usar la llengua pròpia a més de garantir el seu coneixement.
Diego Gómez apareix també al vídeo i fa un balanç positiu sobre el coneixement del valencià, però també diu que hi ha que treballar molt per a que la llei es puga complir.
Segons Toni Gisbert s’han produït passos endavant, ja que durant el franquisme va haver una pràctica desaparició de la llengua. La seua aportació acaba dient que per a la plena normalització de la nostra llengua fa falta realitzar molta feina.
Seguidament Honorat Ros ens comenta que aquesta llei va ser revolucionària. Que volien implantar la llengua a l’ensenyament però que no hi havia mestres ni hi havia material (llibres, recursos...) per a realitzar l’ensenyament.
A continuació Rosa Serrano ens diu que fa falta una verdadera transformació de la llei.
Pel que fa a l’aportació de Toni Mollà hi ha que dir que jo estic completament d’acord. Aquest diu que una llei que no tingui regim sancionador no és una llei. Diu que aquesta llei és sols un text que inaugura la política lingüística oficial.
També apareixen dates importants sobre la quantitat de gent que entén parla o llegeix en valencià. Segons l’Acadèmia Valenciana de la llengua el 75% de la població entén la llengua a l’any 1985 i, al 2005, el percentatge augmenta fins als 78%. En canvi, pel que fa al parlar, el percentatge disminueix del 60% al 57%. Per contra, pel que fa al parlar, del 29% passa al 55%, es a dir, que augmenta considerablement.
Al vídeo apareix un altre comentari de Toni Mollà molt interessant que diu que els catalans posen com a exemple que al país valencià s’està perdent la llengua però, la veritat, es que no hi ha molta diferència entre Catalunya i el País Valencià.
Enric morera ens explica que la situació política que hi ha no ens afavoreix ja que els partits no tenen voluntat política d’anar més enllà en la recuperació i normalització i en evitar la discriminació que pateix la nostra llengua.
També es cita durant aquest vídeo que a les grans ciutats encara fa falta molta feina per a que es puga arribar a normalitzar el valencià.
Apareix un comentari que diu que la nostra llengua es de “tercera divisió”, comentari que veig un poc massa negatiu i que ridiculitza la nostra llengua.
A continuació, Honorat Ros, ens diu que a l’escola s’ha produït un augment dels alumnes que estudien en valencià però que el percentatge del castellà encara és major. Segons el vídeo l’escolarització en valencià es positiva però hi ha que posar els mitjans per a que l’escolarització no estiga restringida.
En aquest àmbit es denúncia, segons Diego Gómez, la falta de oferta que dona la conselleria per a poder estudiar en valencià, ja que aquesta oferta no cobreix la demanda necessària.
Hi ha que saber que, com diu Concha Gómez, una situació històrica no es canvia de un dia per a l’altre.
Altres aportacions de Toni Mollà defensen que no veu be que els alumnes es separen segons la llengua. Amb les noves migracions s’està recarregant la xarxa pública i moltes escoles han passat a ser exclusivament línees ètniques, es a dir, de gent que fuig dels immigrants i, pensen, que açò es especialment greu.
Es denúncia a la pròpia administració, pel que fa a l’aportació de Honorat Ros, ja que aquesta no predica amb l’exemple (a menys d’un 2% dels funcionaris se’ls a demanat que foren competents en la llengua). Per tant, el que diuen es que no poden estar enganyant-nos, que no poden tenir una llei que son els primers que no compleixen.
La situació de la llengua no es redueix sols a l’àmbit escolar, sinó que es fora d’aquesta on també es necessita un impuls a aquesta llengua ja que tant a la notaria, a l’àmbit judicial, als comerços, a l’administració...no existeix ningun compliment de la llei.
Segons els experts com Toni Gisbert (opinió amb la que estic completament d’acord) l’administració deuria ser la primera que hauria de complir la llei i inclús intentar desenvolupar-la.
Enric Morera ens parla també de la clara discriminació que pateix la nostra llengua (cinemes, llibres, revistes….). Clarament veiem que la recuperació i normalització de la nostra llengua, en molts àmbits, no es una realitat.
La llengua en els mitjans de comunicació es un altre dels aspectes que també es contempla a la llei. Ja, en un primer moment, la llei va permetre que a canal nou no s’emetera tota la programació en valencià.
Un altra aportació de l’expert Honorat Ros ens comenta que la llengua pròpia històrica dels valencians des del punt de vista de la filosofia la comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya, les balears i el principat d’Andorra.
Pel que fa a Concha Gómez puc dir que hi fa un comentari que a mi personalment em sorprèn molt. Diu que el català i el valencià son dues llengües diferents que no son el mateix, ja que si fora la mateixa llengua ella mateixa podria parlar amb la mateixa fluïdesa amb les dues llengües i no ho pot fer.
Seguidament es parla de l’optimisme que manté la societat del país 25 anys desprès de l’aprovació de la llei sobre el futur de la llengua.
A més a més diu Toni Gisbert que, en primer lloc, es importantíssima l’articulació lingüística i cultural d’allò que en diem països catalans. I en segon lloc, que res ens vindrà regalat. En la mesura en que ens organitzem i treballem podrem fer possible al país valencià que les institucions avancen. També a Catalunya hi ha molta feina que fer en quant a la normalització de l’ús de la llengua.
Apareix l’opinió d’un altre expert, Diego Gómez, reclamant que es de llei portar als nostres fills a l’escola en línea en valencià, que es de llei tindre un oferta cultural en valencià, que es de llei que l’administració et puga atendre en valencià.
Acabant-se el vídeo es parla i es demana que sempre tenim que fer més, que tenim que esforçar-nos per a aconseguir allò que volem. Es diu que l’escola valenciana està situada en les utopies i que les utopies son les que fan possible canviar el món. Per tant, hem de ser utòpics i lluitar per les nostres utopies ja que ningú ho farà per nosaltres. I el que hem de pensar es que si treballem tots junts i ens esforcem si que podem arribar a aconseguir allò que volem.
Finalment Rosa Serrano ens conta que està preocupada com per a mobilitzar-se de nou i en la seua àrea de influencia intentar preocupar un poc de que necessitem estar molt actius i molt combatius.
dimecres, 2 de juny del 2010
Perquè no utilitzem la nostra llengua?
Un mitjà positiu per afavorir l'ús de la nostra llengua és fomentar-la des dels primers cursos fent més xarrades i pràctiques orals.
En les escoles es dedica poc de temps a la lectura. La lectura pot fer que el alumne vulga participar en classe a més a més sols amb un llibre treballes tant la comprensió com l'expressió.
A continuació adjunte una pàgina interessant on trobaren informació útil per a l'animació lectora.
www.llegirenvalencia.org
En les escoles es dedica poc de temps a la lectura. La lectura pot fer que el alumne vulga participar en classe a més a més sols amb un llibre treballes tant la comprensió com l'expressió.
A continuació adjunte una pàgina interessant on trobaren informació útil per a l'animació lectora.
www.llegirenvalencia.org
Enquesta sobre la situació social del valencià
ENQUESTA SOBRE LA SITUACIÓ SOCIAL DEL VALENCIÀ.
MARC SOCIOCULTURAL
Les dades que ens ha proporcionat l’enquesta realitzada sobre la situació social del valencià permet obtenir conclusions sobre l’estat de la competència lingüística, la via d’aprenentatge del valencià, el nivell d’ús en els diferents àmbits socials, les valoracions de la societat sobre eixe ús, les dificultats dels ciutadans per a viure en valencià, etc.
Els resultats de l’enquesta descriuen la societat valenciana en relació amb la seua realitat plurilingüe. Mostren valoracions i avaluacions personals dels enquestats, actituds i fets, els quals, en conjunt, formen un dibuix precís de cada zona o de cada regió de la Comunitat Valenciana.
Per a fer-ne un balanç de l’enquesta com cal, s’ha d’aprofundir en l’anàlisi detallada d’un conjunt d’indicadors, de variables interrelacionades que es condicionen mútuament, que sovint no són unidireccionals, i que, fins i tot, apareixen a vegades com a contradictòries.
Podríem aportar diferents elements per a efectuar esta anàlisi, ja que són molts els factors que hi intervenen i, per tant, cal incloure i combinar un gran nombre d’elements si es vol avaluar
el resultat globalment. A més, tal com ja s’ha indicat, caldria comparar amb més detall les dades resultants d’esta enquesta amb altres dades d’enquestes equivalents anteriors.
UNIVERS: Col•lectiu d'individus de més de 15 anys, residents a la Comunitat Valenciana, segons els padrons municipals d'habitants del 2004 (4.214.427 habitants d'un total de 4.543.304).
MARGE D'ERROR I INTERVAL DE CONFIANÇA: Per al conjunt de la Comunitat Valenciana, el marge d'error de la mostra global ponderada (6.755 entrevistes) és de ±1,2%, dins d'un interval de confiança del 95,5%, amb P=Q=50%.
DISTRIBUCIÓ DE LA MOSTRA: S'han considerat sis regions o agrupacions comarcals (cinc de valencianoparlants i una de castellanoparlant):
1. Regió d'Alacant (ALC): el Baix Vinalopó, l'Alacantí, les Valls del Vinalopó i la Marina Baixa.
2. Regió d'Alcoi-Gandia (AG): la Marina Alta, el Comtat, l'Alcoià, la Vall d'Albaida i la Safor.
3. Regió de València (VLC): la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Costera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre.
4. Àrea Metropolitana de València (AMV): ciutat de València, l'Horta Nord, l'Horta Oest i l'Horta Sud.
5. Regió de Castelló (CS): la Plana Baixa, la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat, el Baix Maestrat i els Ports.
6. Zona castellanoparlant (CP). Regió de Requena-Sogorb i Regió d'Oriola: l'Alt Millars, l'Alt Palància, el Racó d'Ademús, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d'Utiel, la Vall d'Aiora, la Canal de Navarrés, l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura.
ESTRATIFICACIÓ DE LA MOSTRA. En cada una de les sis agrupacions territorials:
- En funció de quatre estrats de població: municipis fins a 10.000 habitants, municipis de 10.001 habitants a 25.000, municipis de 25.001 habitants a 100.000 i municipis de més de 100.000 habitants.
- Per quotes de sexe i edat, d’acord amb els intervals següents: de 15 a 24 anys, de 25 a 34 anys, de 35 a 44 anys, de 45 a 54 anys, de 55 a 64 anys, més de 64 anys.
La diagnosi sobre l’estat actual del valencià que es desprèn dels resultats de l’enquesta és la següent:
1. COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA EN VALENCIÀ
1.1. Dades globals de la Comunitat Valenciana
Aproximadament, tres quartes parts de la població de la Comunitat Valenciana de més de 15 anys (76%) entén el valencià prou bé o perfectament.
Poc més de la meitat (53%) és capaç de parlar-lo amb total o suficient correcció. Un percentatge lleugerament inferior a la meitat (47%) està capacitada per a llegir en valencià, i una quarta part (25%) afirma que pot escriure en valencià prou bé o perfectament.
Entén Parla Llig Escriu
VP VP VP VP
Gens 3 22 22 49
Un poc 15 20 27 24
Prou bé 25 18 28 16
Perfectament 57 40 23 11
2. APRENENTATGE DEL VALENCIÀ
2.1. Vies d’aprenentatge del valencià
- Per a la major part dels enquestats, la principal via d’aprenentatge del valencià, pel que fa a l’expressió oral, és la família (57%), seguida del sistema educatiu (19%), de les relacions
amb el veïnat (7%), i amb escassa representativitat de la resta de possibilitats.
- Quant a la comprensió i expressió escrita, l’escola és l’agent principal d’aprenentatge (40% en el cas de la comprensió i 56% en l’expressió), tot i que la formació autodidacta també és molt significativa (31% en el cas de la comprensió i 19% en l’expressió), especialment entre la població major de 35 anys.
Parlar Llegir Escriure
VP VP VP
Amb la família 59 16 12
Amb els amics 5 1 1
Amb el veïnat 7 2 1
En l’escola 18 40 55
Cursets 2 6 9
Pel seu compte 5 32 20
En el treball 3 2 1
Altres 1 1 1
3. L'ÚS ORAL DEL VALENCIÀ EN LES COMARQUES DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
3.1. Dades globals
- Entre tots els àmbits analitzats, on més es parla valencià és en casa, on el 49% dels entrevistats l’usen en alguna ocasió. El 36% de la població entrevistada en la zona de predomini lingüístic valencià de la Comunitat Valenciana l’utilitza de forma predominant o exclusiva, mentres que el 55% usa el castellà. - Entre els àmbits de relació que hem definit com a "fora de casa", és en les relacions d’amistat on el valencià s’usa més (el 33% l’usa predominantment), i on el castellà, tot i ser la llengua més usada (el 52% de la població entrevistada l’usa de forma prioritària o en exclusiva) arriba a la seua cota mínima.
L’ús indistint d’una llengua i una altra se situa en el 15%.
- En les grans superfícies comercials és on es constata l’ús més baix del valencià i l’ús més alt del castellà: poc més d’una cinquena part de la població (21%) usa sempre, generalment o més, el valencià, mentres que el 70% usa el castellà.
- Quant a l’ús indistint de les dos llengües, el nivell més alt es constata en l'àmbit del treball, en les relacions externes al centre d'ocupació, amb clients i proveïdors (el 20%), i en les relacions internes de treball, on el 16% empra el valencià i el castellà indistintament. Entre els amics, l'ús indistint és del 15%, i entre els companys d'estudis, del 14%.
Han aprés o estan aprenent a parlar valencià
VP
Amb la família 19
Amb els amics 10
Amb el veïnat 15
En l’escola 35
Cursets 4
Pel seu compte 11
En el treball 6
3.2. Canvi de llengua entre valencià i castellà
- Respecte al canvi de llengua, en passar de l’àmbit en què el valencià s’usa més (en casa) als altres àmbits, continuen actuant de la mateixa manera, és a dir, sense abandonar el valencià: el 78%, amb els amics; el 76%, en les botigues tradicionals, i el 72%, en els bancs.
Parlen sempre, generalment o més valencià i continuen fent-ho així en els següents àmbits de relació
Amb els amics 78
En el carrer, amb gent que no coneix 59
En les compres en les botigues tradicionals 76
En les compres en grans superfícies comercials 53
En els bancs o caixes d'estalvis 72
Amb professionals liberals 63
4. L’ÚS ESCRIT DEL VALENCIÀ EN LES COMARQUES DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
4.1. Lectura de premsa en valencià
Com és lògic, la lectura de premsa en valencià està condicionada per la situació del sector i per l'oferta existent.
- El percentatge de població de la zona de predomini lingüístic valencià que llig habitualment (almenys un dia a la setmana) premsa en valencià se situa en el 9% dels que lligen, mentres
que la que ho fa de tant en tant arriba al 17%. Per tant, tres quartes parts dels entrevistats no lligen mai o quasi mai premsa en valencià.
Llig premsa (periòdics, revistes, etc...) en valencià
VLC
Cada dia 3
Més d’un dia a la setmana 3
Un dia a la setmana 3
De tant en tant 17
Mai o quasi mai 74
4.2. Escriptura en valencià
- Poc més de la quarta part (27%) de la població de la zona de predomini lingüístic valencià afirma que escriu en valencià en alguna ocasió.
- El principal motiu d'esta pràctica és la redacció de notes personals (47% dels que contesten afirmativament), seguit de situacions associades amb els estudis (33%), amb l'enviament de missatges de telèfon mòbil (31%), amb la formalització d’impresos (26%) i amb el treball i la redacció de cartes (22%).
Escriptura. Contexts d’ús:
Estudis 33
Cartes 22
Notes personals 47
Ajudar els fills a fer els deures 14
Treball 22
Omplir impresos 26
Correu electrònic 14
Missatges telèfon mòbil 30
Ocasionalment, sense motiu especial 9
Ho fa sempre o quasi sempre 5
5. VALORACIÓ SOBRE L'ÚS DEL VALENCIÀ EN LA SOCIETAT EN GENERAL
5.1. Sobre l’ús actual del valencià
- En el conjunt de la Comunitat Valenciana el 35% dels entrevistats afirma que s’usa prou o molt, el 22% valora l’ús com a normal, i el 42%, com a negatiu (afirma que s’usa gens o poc).
El valencià s’usa actualmente en general, en l’àmbit social
CV
Ns/Nc 1
Gens o Poc 42
Prou o Molt 35
Normal 22
5.2. Sobre l’evolució recent de l’ús del valencià
Sobre l’evolució recent de l’ús del valencià, és més alt el percentatge dels enquestats que afirmen que el valencià s'usa més en la societat en general (43%), encara que una tercera part (33%) pensa que es manté igual, i pràcticament una cinquena part (18%) considera que ha disminuït. El 7% no expressa la seua opinió.
Respecte de fa uns anys el valencià s’usa, en general
CV
Més 43
Igual 31
Menys 18
Ns/Nc 7
5.3. Sobre l’ús desitjable del valencià
- El 58% del conjunt de la població de la Comunitat Valenciana considera que, en general, el valencià hauria d’usar-se més que s’usa actualment. El 31% creu que l’ús s’hauria de mantindre igual, mentres que el 7% opina que hauria d’usar-se menys. El 4% no expressa la seua opinió.
5.4. Sobre la previsió de futur de l’ús del valencià
- Un percentatge majoritari de la població entrevistada (45%) opina que el valencià "s'usarà més que ara", però és un percentatge clarament inferior al dels que expressen el desig que s’use més (58%). El 26% del conjunt de la població opina que la situació no variarà, per un altra banda el 22% creu que l’ús del valencià serà inferior al de l’actualitat i el 8% no manifesta la seua opinió.
En el futur el valencià s’usarà, en general, en l’àmbit social
CV
Més 45
Igual 26
Menys 22
Ns/Nc 8
G ALC AMV CS VLC
5.5. Sobre la utilitat del coneixement del valencià en el futur
- Segons l’opinió de la població de la Comunitat Valenciana, pel que fa a les relacions personals entre la gent, el coneixement del valencià serà positiu o molt positiu en el futur (74%).
En relació amb les seues perspectives laborals/professionals
VLC
Molt positiu 23
Positiu 58
Indiferent 14
Negatiu 1
Molt negatiu 1
Ns/Nc 3
7. VALORACIÓ DE L'ÚS EN TVV I EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
EN GENERAL EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
7.1. Sobre l’ús actual del valencià
- L’ús del valencià en TVV rep una valoració positiva per part del 41% dels entrevistats del conjunt de la Comunitat Valenciana, mentres que per al 26% és normal, i el 31% valora que no s’usa prou.
- El 26% dels espectadors habituals de TVV considera normal l’ús actual del valencià, el mateix percentatge opina que s’usa poc o gens, i el 47% creu que s’usa prou o molt.
- Entre els àmbits que els entrevistats valoren més negativament pel poc ús que fan del valencià (indiquen que s’usa gens o poc) estan els mitjans de comunicació (opina així el 55%).
T. 21. AUDIÈNCIA. Habitual TVV. Avaluació. Ús actual en TVV. CV
Actualment s’usa en TVV
Audiència Total
Gens 2
Poc 28
Normal 26
Prou 32
Molt 10
Ns/Nc 2
8. VALORACIÓ DE LES DIFICULTATS DE L'ÚS NORMAL DEL VALENCIÀ EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
8.1. Dades globals
- Més de la mitat (57%) dels entrevistats en la zona valencianoparlant pensa que l'ús normal del valencià es fa superant dificultats ("algunes", segons el 46%, i "moltes", segons l'11%), davant d'un 38% que opina que no n'hi ha cap, i d'un 5% que no ho sap o no contesta.
Població de la CV que parla valencià, per a usar-lo normalment, té...
TVP
Moltes dificultats 11
Algunes dificultats 46
Cap dificultat 38
Ns/Nc 5
9. VALORACIÓ DE LA COMPETÈNCIA DESITJABLE EN VALENCIÀ DELS RESIDENTS EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
- El 91% dels entrevistats de les comarques de predomini lingüístic
valencià opina que els residents a la Comunitat
Valenciana haurien d’entendre el valencià, i el 65% creu que
haurien de parlar-lo.
- Així mateix, el 70% de la població entrevistada opia que els residents l’haurien
de saber parlar.
T. 24. AVALUACIÓ. Competència residents. Entendre. Regions
La població resident a la CV hauria d’entendre el valencià
TVP
Sí 91
No 8
Ns/Nc 1
T. 25. AVALUACIÓ. Competència residents. Parlar. Regions
Hauria de saber parlar valencià
TVP
Sí 65
No 31
Ns/Nc 4
10. VALORACIÓ DE L’ACTUACIÓ DE LA GENERALITAT RESPECTE AL FOMENT DEL VALENCIÀ EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
10.1. Dades generals
- La valoració que els habitants de la zona de predomini lingüístic valencià fan de l’actuació de la Generalitat respecte al foment del valencià és la següent: és satisfactòria per al 44% (per al 3% és molt satisfactòria, i per al 41%, satisfactòria). Un 15% la valora amb indiferència; el 24% afirma que és insatisfactòria; el 7% opina que és molt insatisfactòria, i un 10% no expressa cap opinió.
T. 26. AVALUACIÓ. Actuació de la Generalitat. Regió. CV
Opinió sobre l’actuació de la Generalitat respecte al foment
TVP
Molt satisfactòria 3
Satisfactòria 41
Indiferent 15
Insatisfactòria 24
Molt insatisfactòria 7
Ns/Nc 10
11. TRETS GENERALS DE L’EVOLUCIÓ
Si comparen els resultats de l’enquesta amb altres enquestes similars podem analitzar l’evolució del valencià.
Hem realitzat una búsqueda per Internet i em pogut descobrir que entre els anys 1986 i 2010 la població de la Comunitat Valenciana s’ha incrementat un 21’72%. El percentatge més alt d’eixe increment (55,74%) correspon als nascuts en l’estranger, mentres que el 38% correspon als nascuts a la Comunitat Valenciana i el 6,25% als nascuts en una altra comunitat autònoma.
A més a més, també ens explica que tot i que aquests canvis demogràfics no poden considerar-se l’única causa de les variacions que han acorregut fins aquest moment, cal tindre’ls presents per a comprendre millor les alteracions que es produeixen a partir de la segona meitat de la dècada dels 90 pel que fa al coneixement i ús del valencià.
A partir d’estes dades cal tindre present la complexitat dels diferents factors que condicionen l’estatus sociolingüístic del valencià, així com els canvis culturals i sociolingüístics que es preveuen en la nostra societat. En conseqüència, convé evitar tant el pessimisme com l’optimisme desmesurats, segons els quals el futur de la llengua és incert.
A este respecte, es podrien plantejar una sèrie de qüestions, com ara si s’ha frenat el procés de minorització del valencià; si es va cap a la substitució definitiva del valencià o s’està en el camí del redreçament; quines iniciatives convindria adoptar; quines tindrien una bona acceptació cívica, i quina política lingüística caldria aplicar perquè les mesures foren eficaces.
Com a resposta, hem trobat información sobre diverses declaracions públiques d’una importància i representativitat significatives, que son les que citarem a cobtinuació:
En este sentit, és rellevant el que es declara en el Dictamen sobre qüestions lingüístiques (1998) del Consell Valencià de Cultura: "La situació del valencià és certament paradoxal [...] quant a l’ús culte i oficial [...] estem millor que no hem estat en els darrers segles [...]; en canvi, quant a l’ús popular, no sembla que assistim a cap tipus de represa [...] Si continúem en una situació de desafecció lingüística [...] la mera preservación deixarà de ser possible."
També és important el que s’indica en el Pacte pel Valencià dels grups majoritaris de les Corts Valencianes (14 de juliol del 2001): "La llei no ha donat els resultats esperats perquè s’ha aplicat, i molt dèbilment, només en el sector de l’ensenyança [...] en la promoció de l’ús ha resultat insatisfactòria, i el valencià [...] corre el gran perill de desaparéixer en poc temps."
Finalment, també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el XX aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (20 de novembre del 2003), va observar que: "a pesar que hi ha hagut etapes i ritmes d’aplicació diferents, el balanç general és positiu, bé que encara no satisfactori." Esta declaració institucional assenyala, a més, la importància del Pacte pel Valencià i assumix els seus plantejaments (com ja havia fet en la declaració del 23 de juliol, a propòsit de la constitució dels òrgans de representació i de govern dels valencians); a més, afirma que perquè este pacte siga efectiu cal eixamplar-lo: "Cal, de nou i com sempre, el concurs de tota la societat valenciana.” I oferix la seua col•laboració per a contribuir a esta empresa col•lectiva.
Estes declaracions són cabdals per a tractar d’assolir un gran pacte cívic pel foment del valencià, ja que és evident que el procés que es va iniciar amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià necessita un nou impuls, al front del qual ha de tindre un paper fonamental el Govern Valencià.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, recollint aportacions diverses i com a conseqüència dels resultats de l’enquesta, considera pertinent proposar algunes iniciatives que, a este respecte, caldria dur a terme:
1. Fomentar, des de la Generalitat Valenciana, la coordinació de les diferents administracions públiques per a dissenyar actuacions conjuntes per al foment del valencià.
2. Dissenyar i realitzar actuacions dirigides a augmentar la sensibilitat social respecte al fet plurilingüe de la societat valenciana i europea, i a propiciar una actitud positiva i compromesa amb la promoció de l’ús del valencià.
3. Promoure, des de l’Administració pública, l’elaboració d’estudis sociolingüístics i actualitzar-los periòdicament, a fi de planificar actuacions de foment del valencià basades en fets reals.
4. Difondre els acords normatius i el model de llengua de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens oficial de referència normativa del valencià.
5. Potenciar la participació social per a aprofundir en el compromís pel valencià i en el seu foment.
6. Garantir el dret dels ciutadans a usar el valencià i a ser atesos en valencià en tota l’Administració pública, assegurant a este efecte la capacitació lingüística adequada dels funcionaris i treballadors públics.
7. Definir el perfil lingüístic dels llocs de treball de l’Administració pública i establir el sistema per a accedir-hi garantint els coneixements bàsics de valencià.
8. Impulsar actuacions perquè s’establisca entre totes les administracions una xàrcia de tècnics de dinamització i de promoció de l’ús del valencià.
9. Difondre els drets lingüístics reconeguts en l’ordenament jurídic i garantir l’assessorament i la defensa jurídica dels valencianoparlants a través d’un organisme integrat en la Sindicatura de Greuges.
10. Incentivar els sectors socials que s’incorporen al procés de normalització
lingüística i que adopten preferentment l’ús del valencià.
11. Establir, en totes les administracions, uns criteris d’ús de les dos llengües oficials i aprovar reglaments de promoció del valencià.
12. Determinar si els diferents models d’escolarització garanticen que, en concloure els estudis obligatoris, els alumnes coneixen les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana de manera suficient i en condicions d’igualtat i, en cas contrari, aplicar criteris eficaços per a corregir les possibles deficiències que s’hi
observen.
13. Donar suport especial als programes d’escolarització que tenen el valencià com a llengua bàsica d’ensenyança.
14. Catalogar els llocs de treball d’Educació Infantil, Primària i Secundària com a bilingües, i garantir que tot el professorat que els ocupe tinga un coneixement suficient i adequat de valencià oral i escrit.
15. Dotar els centres de Secundària, Batxillerat i cicles formatius amb el professorat suficient per a cobrir l’ensenyança en valencià, i que eixe procés tinga continuïtat en la universitat, a fi que els alumnes que opten a estudiar-hi en valencià ho puguen fer efectiu.
16. Incloure les titulacions universitàries específiques dels estudis superiors de valencià, així com les equivalències corresponents a altres titulacions homòlogues, en els certificats de coneixement de valencià del professorat.
17. Donar suport a les associacions cíviques que treballen per l’ensenyança en valencià.
18. Donar suport a l’elaboració i edició de materials didàctics en valencià.
19. Donar suport a l’edició de llibres en valencià i promoure campanyes per incentivar-ne la lectura.
20. Oferir cursos de valencià per a les persones adultes en general i per als treballadors del sector de servicis.
21. Realitzar campanyes especials de cursos de valencià dirigits als immigrants nouvinguts.
22. Promoure l’aplicació de plans de normalització lingüística en els sindicats, empreses, organitzacions patronals i entitats similars.
23. Incentivar l’ús del valencià en superfícies comercials, en entitats bancàries i en caixes d’estalvi, en organitzacions socioeconòmiques i en entitats esportives.
24. Fer una crida a totes les confessions religioses perquè donen un impuls decidit al procés de valencianització, sobretot en la relació amb els fidels.
25. Dotar d’un suport econòmic adequat les activitats de promoció i ús del valencià impulsades pels diferents col•lectius cívics.
26. Fer que RTVV siga un verdader instrument de foment del valencià, propiciant que use més un valencià adequat a la situación comunicativa i que augmente les hores de programació en esta llengua.
27. Fomentar la publicitat en valencià i ajudar la premsa i els altres mitjans de comunicació que s’editen o s’expressen en valencià.
28. Propiciar indústries culturals en valencià i ajudar les entitats socials que prioritzen l’ús del valencià en les seues actuacions, especialment en les activitats predilectes dels jóvens.
29. Assegurar l’adequada formació lingüística en valencià dels treballadors i treballadores dels mitjans de comunicació, especialmente els editors, periodistes, guionistes, locutors i presentadors.
30. Proporcionar programes educatius i d’entreteniment en valencià a les diferents televisions comarcals i locals.
31. Donar suport a les empreses de producció i distribució audiovisual en valencià.
32. Ajudar la premsa escrita en valencià, tant si és en format imprés com digital.
33. Incentivar la creació de productes culturals en valencià en qualsevol suport tecnològic.
34. Valencianitzar plenament la senyalització viària i la retolació pública i privada.
35. Propiciar que els grups polítics assumisquen que els representants del poble en les diferents institucions han de conéixer el valencià, usar-lo i fomentar-lo.
36. Coordinar-se amb les comunitats autònomes amb llengua pròpia per a potenciar conjuntament els drets lingüístics en l’àmbit de l’Estat i en l’àmbit europeu.
37. Coordinar-se amb les comunitats autònomes del nostre ámbito lingüístic per a potenciar i enriquir la llengua que compartim.
38. En col•laboració amb el govern de la Generalitat i amb el govern d’Espanya, promocionar la realitat lingüística valenciana en la resta de l’Estat i en l’àmbit internacional.
Estes propostes podrien ser un referent per a "concretar, desplegar i actualitzar els manaments de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’objectiu bàsic de la qual té plena vigència", tal com declararen els grups parlamentaris de les Corts Valencianes que van firmar el Pacte pel Valencià amb motiu de l’elecció dels membres de l’AVL.
A fi que la societat valenciana avance en la seua autoestima i en la consideració i potenciació del valencià com a principal senya d’identitat, cal arribar a formalitzar un gran pacte cívic, polític i social, i convindre que qualsevol element que no contribuïsca a fer del valencià una senya d’identificació comunitària i d’unió
entre els valencians, entrebanca la recuperació de la nostra identitat com a poble. Només si es crea esta nova situació serà possible donar un nou impuls al foment del valencià. Les diverses propostes que s’han mencionat poden ser, per tant, la base d’un programa de futur on puguen convergir tots els valencians que volen
que la nostra llengua continue sent un instrument de convivència.
Finalment, és oportú recordar la declaració institucional del ple de l’AVL (23 de juliol del 2003) que es va fer a propòsit de la constitución dels òrgans de representació i de govern dels valencians.
Es dirigia "a les Corts Valencianes, al Govern Valencià, a les diputacions provincials i ajuntaments de la Comunitat Valenciana". En esta declaració, després de valorar positivament el Pacte pel Valencià i de recordar els principals compromisos pendents, es concloïa: "És el moment de donar un nou impuls al foment de l’ús del valencià amb actuacions unitàries de les nostres institucions
dirigides a potenciar l’estima de la societat valenciana per ella mateixa i per la seua llengua pròpia, tractant que tots els que vivim i treballem a la Comunitat Valenciana visquem en harmonia, amb voluntat de fer del valencià un instrument de convivència.”
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua reitera una vegada més el seu compromís institucional de col•laborar en tota classe d’accions positives conduents a aconseguir la normalització plena del valencià en tots els àmbits de la nostra societat, i exhorta tots els valencians a sumar-se a este projecte cívic.
http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/Publicacions/LLIBREBLANC.pdf
MARC SOCIOCULTURAL
Les dades que ens ha proporcionat l’enquesta realitzada sobre la situació social del valencià permet obtenir conclusions sobre l’estat de la competència lingüística, la via d’aprenentatge del valencià, el nivell d’ús en els diferents àmbits socials, les valoracions de la societat sobre eixe ús, les dificultats dels ciutadans per a viure en valencià, etc.
Els resultats de l’enquesta descriuen la societat valenciana en relació amb la seua realitat plurilingüe. Mostren valoracions i avaluacions personals dels enquestats, actituds i fets, els quals, en conjunt, formen un dibuix precís de cada zona o de cada regió de la Comunitat Valenciana.
Per a fer-ne un balanç de l’enquesta com cal, s’ha d’aprofundir en l’anàlisi detallada d’un conjunt d’indicadors, de variables interrelacionades que es condicionen mútuament, que sovint no són unidireccionals, i que, fins i tot, apareixen a vegades com a contradictòries.
Podríem aportar diferents elements per a efectuar esta anàlisi, ja que són molts els factors que hi intervenen i, per tant, cal incloure i combinar un gran nombre d’elements si es vol avaluar
el resultat globalment. A més, tal com ja s’ha indicat, caldria comparar amb més detall les dades resultants d’esta enquesta amb altres dades d’enquestes equivalents anteriors.
UNIVERS: Col•lectiu d'individus de més de 15 anys, residents a la Comunitat Valenciana, segons els padrons municipals d'habitants del 2004 (4.214.427 habitants d'un total de 4.543.304).
MARGE D'ERROR I INTERVAL DE CONFIANÇA: Per al conjunt de la Comunitat Valenciana, el marge d'error de la mostra global ponderada (6.755 entrevistes) és de ±1,2%, dins d'un interval de confiança del 95,5%, amb P=Q=50%.
DISTRIBUCIÓ DE LA MOSTRA: S'han considerat sis regions o agrupacions comarcals (cinc de valencianoparlants i una de castellanoparlant):
1. Regió d'Alacant (ALC): el Baix Vinalopó, l'Alacantí, les Valls del Vinalopó i la Marina Baixa.
2. Regió d'Alcoi-Gandia (AG): la Marina Alta, el Comtat, l'Alcoià, la Vall d'Albaida i la Safor.
3. Regió de València (VLC): la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Costera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre.
4. Àrea Metropolitana de València (AMV): ciutat de València, l'Horta Nord, l'Horta Oest i l'Horta Sud.
5. Regió de Castelló (CS): la Plana Baixa, la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat, el Baix Maestrat i els Ports.
6. Zona castellanoparlant (CP). Regió de Requena-Sogorb i Regió d'Oriola: l'Alt Millars, l'Alt Palància, el Racó d'Ademús, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d'Utiel, la Vall d'Aiora, la Canal de Navarrés, l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura.
ESTRATIFICACIÓ DE LA MOSTRA. En cada una de les sis agrupacions territorials:
- En funció de quatre estrats de població: municipis fins a 10.000 habitants, municipis de 10.001 habitants a 25.000, municipis de 25.001 habitants a 100.000 i municipis de més de 100.000 habitants.
- Per quotes de sexe i edat, d’acord amb els intervals següents: de 15 a 24 anys, de 25 a 34 anys, de 35 a 44 anys, de 45 a 54 anys, de 55 a 64 anys, més de 64 anys.
La diagnosi sobre l’estat actual del valencià que es desprèn dels resultats de l’enquesta és la següent:
1. COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA EN VALENCIÀ
1.1. Dades globals de la Comunitat Valenciana
Aproximadament, tres quartes parts de la població de la Comunitat Valenciana de més de 15 anys (76%) entén el valencià prou bé o perfectament.
Poc més de la meitat (53%) és capaç de parlar-lo amb total o suficient correcció. Un percentatge lleugerament inferior a la meitat (47%) està capacitada per a llegir en valencià, i una quarta part (25%) afirma que pot escriure en valencià prou bé o perfectament.
Entén Parla Llig Escriu
VP VP VP VP
Gens 3 22 22 49
Un poc 15 20 27 24
Prou bé 25 18 28 16
Perfectament 57 40 23 11
2. APRENENTATGE DEL VALENCIÀ
2.1. Vies d’aprenentatge del valencià
- Per a la major part dels enquestats, la principal via d’aprenentatge del valencià, pel que fa a l’expressió oral, és la família (57%), seguida del sistema educatiu (19%), de les relacions
amb el veïnat (7%), i amb escassa representativitat de la resta de possibilitats.
- Quant a la comprensió i expressió escrita, l’escola és l’agent principal d’aprenentatge (40% en el cas de la comprensió i 56% en l’expressió), tot i que la formació autodidacta també és molt significativa (31% en el cas de la comprensió i 19% en l’expressió), especialment entre la població major de 35 anys.
Parlar Llegir Escriure
VP VP VP
Amb la família 59 16 12
Amb els amics 5 1 1
Amb el veïnat 7 2 1
En l’escola 18 40 55
Cursets 2 6 9
Pel seu compte 5 32 20
En el treball 3 2 1
Altres 1 1 1
3. L'ÚS ORAL DEL VALENCIÀ EN LES COMARQUES DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
3.1. Dades globals
- Entre tots els àmbits analitzats, on més es parla valencià és en casa, on el 49% dels entrevistats l’usen en alguna ocasió. El 36% de la població entrevistada en la zona de predomini lingüístic valencià de la Comunitat Valenciana l’utilitza de forma predominant o exclusiva, mentres que el 55% usa el castellà. - Entre els àmbits de relació que hem definit com a "fora de casa", és en les relacions d’amistat on el valencià s’usa més (el 33% l’usa predominantment), i on el castellà, tot i ser la llengua més usada (el 52% de la població entrevistada l’usa de forma prioritària o en exclusiva) arriba a la seua cota mínima.
L’ús indistint d’una llengua i una altra se situa en el 15%.
- En les grans superfícies comercials és on es constata l’ús més baix del valencià i l’ús més alt del castellà: poc més d’una cinquena part de la població (21%) usa sempre, generalment o més, el valencià, mentres que el 70% usa el castellà.
- Quant a l’ús indistint de les dos llengües, el nivell més alt es constata en l'àmbit del treball, en les relacions externes al centre d'ocupació, amb clients i proveïdors (el 20%), i en les relacions internes de treball, on el 16% empra el valencià i el castellà indistintament. Entre els amics, l'ús indistint és del 15%, i entre els companys d'estudis, del 14%.
Han aprés o estan aprenent a parlar valencià
VP
Amb la família 19
Amb els amics 10
Amb el veïnat 15
En l’escola 35
Cursets 4
Pel seu compte 11
En el treball 6
3.2. Canvi de llengua entre valencià i castellà
- Respecte al canvi de llengua, en passar de l’àmbit en què el valencià s’usa més (en casa) als altres àmbits, continuen actuant de la mateixa manera, és a dir, sense abandonar el valencià: el 78%, amb els amics; el 76%, en les botigues tradicionals, i el 72%, en els bancs.
Parlen sempre, generalment o més valencià i continuen fent-ho així en els següents àmbits de relació
Amb els amics 78
En el carrer, amb gent que no coneix 59
En les compres en les botigues tradicionals 76
En les compres en grans superfícies comercials 53
En els bancs o caixes d'estalvis 72
Amb professionals liberals 63
4. L’ÚS ESCRIT DEL VALENCIÀ EN LES COMARQUES DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
4.1. Lectura de premsa en valencià
Com és lògic, la lectura de premsa en valencià està condicionada per la situació del sector i per l'oferta existent.
- El percentatge de població de la zona de predomini lingüístic valencià que llig habitualment (almenys un dia a la setmana) premsa en valencià se situa en el 9% dels que lligen, mentres
que la que ho fa de tant en tant arriba al 17%. Per tant, tres quartes parts dels entrevistats no lligen mai o quasi mai premsa en valencià.
Llig premsa (periòdics, revistes, etc...) en valencià
VLC
Cada dia 3
Més d’un dia a la setmana 3
Un dia a la setmana 3
De tant en tant 17
Mai o quasi mai 74
4.2. Escriptura en valencià
- Poc més de la quarta part (27%) de la població de la zona de predomini lingüístic valencià afirma que escriu en valencià en alguna ocasió.
- El principal motiu d'esta pràctica és la redacció de notes personals (47% dels que contesten afirmativament), seguit de situacions associades amb els estudis (33%), amb l'enviament de missatges de telèfon mòbil (31%), amb la formalització d’impresos (26%) i amb el treball i la redacció de cartes (22%).
Escriptura. Contexts d’ús:
Estudis 33
Cartes 22
Notes personals 47
Ajudar els fills a fer els deures 14
Treball 22
Omplir impresos 26
Correu electrònic 14
Missatges telèfon mòbil 30
Ocasionalment, sense motiu especial 9
Ho fa sempre o quasi sempre 5
5. VALORACIÓ SOBRE L'ÚS DEL VALENCIÀ EN LA SOCIETAT EN GENERAL
5.1. Sobre l’ús actual del valencià
- En el conjunt de la Comunitat Valenciana el 35% dels entrevistats afirma que s’usa prou o molt, el 22% valora l’ús com a normal, i el 42%, com a negatiu (afirma que s’usa gens o poc).
El valencià s’usa actualmente en general, en l’àmbit social
CV
Ns/Nc 1
Gens o Poc 42
Prou o Molt 35
Normal 22
5.2. Sobre l’evolució recent de l’ús del valencià
Sobre l’evolució recent de l’ús del valencià, és més alt el percentatge dels enquestats que afirmen que el valencià s'usa més en la societat en general (43%), encara que una tercera part (33%) pensa que es manté igual, i pràcticament una cinquena part (18%) considera que ha disminuït. El 7% no expressa la seua opinió.
Respecte de fa uns anys el valencià s’usa, en general
CV
Més 43
Igual 31
Menys 18
Ns/Nc 7
5.3. Sobre l’ús desitjable del valencià
- El 58% del conjunt de la població de la Comunitat Valenciana considera que, en general, el valencià hauria d’usar-se més que s’usa actualment. El 31% creu que l’ús s’hauria de mantindre igual, mentres que el 7% opina que hauria d’usar-se menys. El 4% no expressa la seua opinió.
5.4. Sobre la previsió de futur de l’ús del valencià
- Un percentatge majoritari de la població entrevistada (45%) opina que el valencià "s'usarà més que ara", però és un percentatge clarament inferior al dels que expressen el desig que s’use més (58%). El 26% del conjunt de la població opina que la situació no variarà, per un altra banda el 22% creu que l’ús del valencià serà inferior al de l’actualitat i el 8% no manifesta la seua opinió.
En el futur el valencià s’usarà, en general, en l’àmbit social
CV
Més 45
Igual 26
Menys 22
Ns/Nc 8
G ALC AMV CS VLC
5.5. Sobre la utilitat del coneixement del valencià en el futur
- Segons l’opinió de la població de la Comunitat Valenciana, pel que fa a les relacions personals entre la gent, el coneixement del valencià serà positiu o molt positiu en el futur (74%).
En relació amb les seues perspectives laborals/professionals
VLC
Molt positiu 23
Positiu 58
Indiferent 14
Negatiu 1
Molt negatiu 1
Ns/Nc 3
7. VALORACIÓ DE L'ÚS EN TVV I EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
EN GENERAL EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
7.1. Sobre l’ús actual del valencià
- L’ús del valencià en TVV rep una valoració positiva per part del 41% dels entrevistats del conjunt de la Comunitat Valenciana, mentres que per al 26% és normal, i el 31% valora que no s’usa prou.
- El 26% dels espectadors habituals de TVV considera normal l’ús actual del valencià, el mateix percentatge opina que s’usa poc o gens, i el 47% creu que s’usa prou o molt.
- Entre els àmbits que els entrevistats valoren més negativament pel poc ús que fan del valencià (indiquen que s’usa gens o poc) estan els mitjans de comunicació (opina així el 55%).
T. 21. AUDIÈNCIA. Habitual TVV. Avaluació. Ús actual en TVV. CV
Actualment s’usa en TVV
Audiència Total
Gens 2
Poc 28
Normal 26
Prou 32
Molt 10
Ns/Nc 2
8. VALORACIÓ DE LES DIFICULTATS DE L'ÚS NORMAL DEL VALENCIÀ EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
8.1. Dades globals
- Més de la mitat (57%) dels entrevistats en la zona valencianoparlant pensa que l'ús normal del valencià es fa superant dificultats ("algunes", segons el 46%, i "moltes", segons l'11%), davant d'un 38% que opina que no n'hi ha cap, i d'un 5% que no ho sap o no contesta.
Població de la CV que parla valencià, per a usar-lo normalment, té...
TVP
Moltes dificultats 11
Algunes dificultats 46
Cap dificultat 38
Ns/Nc 5
9. VALORACIÓ DE LA COMPETÈNCIA DESITJABLE EN VALENCIÀ DELS RESIDENTS EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
- El 91% dels entrevistats de les comarques de predomini lingüístic
valencià opina que els residents a la Comunitat
Valenciana haurien d’entendre el valencià, i el 65% creu que
haurien de parlar-lo.
- Així mateix, el 70% de la població entrevistada opia que els residents l’haurien
de saber parlar.
T. 24. AVALUACIÓ. Competència residents. Entendre. Regions
La població resident a la CV hauria d’entendre el valencià
TVP
Sí 91
No 8
Ns/Nc 1
T. 25. AVALUACIÓ. Competència residents. Parlar. Regions
Hauria de saber parlar valencià
TVP
Sí 65
No 31
Ns/Nc 4
10. VALORACIÓ DE L’ACTUACIÓ DE LA GENERALITAT RESPECTE AL FOMENT DEL VALENCIÀ EN LA ZONA DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ
10.1. Dades generals
- La valoració que els habitants de la zona de predomini lingüístic valencià fan de l’actuació de la Generalitat respecte al foment del valencià és la següent: és satisfactòria per al 44% (per al 3% és molt satisfactòria, i per al 41%, satisfactòria). Un 15% la valora amb indiferència; el 24% afirma que és insatisfactòria; el 7% opina que és molt insatisfactòria, i un 10% no expressa cap opinió.
T. 26. AVALUACIÓ. Actuació de la Generalitat. Regió. CV
Opinió sobre l’actuació de la Generalitat respecte al foment
TVP
Molt satisfactòria 3
Satisfactòria 41
Indiferent 15
Insatisfactòria 24
Molt insatisfactòria 7
Ns/Nc 10
11. TRETS GENERALS DE L’EVOLUCIÓ
Si comparen els resultats de l’enquesta amb altres enquestes similars podem analitzar l’evolució del valencià.
Hem realitzat una búsqueda per Internet i em pogut descobrir que entre els anys 1986 i 2010 la població de la Comunitat Valenciana s’ha incrementat un 21’72%. El percentatge més alt d’eixe increment (55,74%) correspon als nascuts en l’estranger, mentres que el 38% correspon als nascuts a la Comunitat Valenciana i el 6,25% als nascuts en una altra comunitat autònoma.
A més a més, també ens explica que tot i que aquests canvis demogràfics no poden considerar-se l’única causa de les variacions que han acorregut fins aquest moment, cal tindre’ls presents per a comprendre millor les alteracions que es produeixen a partir de la segona meitat de la dècada dels 90 pel que fa al coneixement i ús del valencià.
A partir d’estes dades cal tindre present la complexitat dels diferents factors que condicionen l’estatus sociolingüístic del valencià, així com els canvis culturals i sociolingüístics que es preveuen en la nostra societat. En conseqüència, convé evitar tant el pessimisme com l’optimisme desmesurats, segons els quals el futur de la llengua és incert.
A este respecte, es podrien plantejar una sèrie de qüestions, com ara si s’ha frenat el procés de minorització del valencià; si es va cap a la substitució definitiva del valencià o s’està en el camí del redreçament; quines iniciatives convindria adoptar; quines tindrien una bona acceptació cívica, i quina política lingüística caldria aplicar perquè les mesures foren eficaces.
Com a resposta, hem trobat información sobre diverses declaracions públiques d’una importància i representativitat significatives, que son les que citarem a cobtinuació:
En este sentit, és rellevant el que es declara en el Dictamen sobre qüestions lingüístiques (1998) del Consell Valencià de Cultura: "La situació del valencià és certament paradoxal [...] quant a l’ús culte i oficial [...] estem millor que no hem estat en els darrers segles [...]; en canvi, quant a l’ús popular, no sembla que assistim a cap tipus de represa [...] Si continúem en una situació de desafecció lingüística [...] la mera preservación deixarà de ser possible."
També és important el que s’indica en el Pacte pel Valencià dels grups majoritaris de les Corts Valencianes (14 de juliol del 2001): "La llei no ha donat els resultats esperats perquè s’ha aplicat, i molt dèbilment, només en el sector de l’ensenyança [...] en la promoció de l’ús ha resultat insatisfactòria, i el valencià [...] corre el gran perill de desaparéixer en poc temps."
Finalment, també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el XX aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (20 de novembre del 2003), va observar que: "a pesar que hi ha hagut etapes i ritmes d’aplicació diferents, el balanç general és positiu, bé que encara no satisfactori." Esta declaració institucional assenyala, a més, la importància del Pacte pel Valencià i assumix els seus plantejaments (com ja havia fet en la declaració del 23 de juliol, a propòsit de la constitució dels òrgans de representació i de govern dels valencians); a més, afirma que perquè este pacte siga efectiu cal eixamplar-lo: "Cal, de nou i com sempre, el concurs de tota la societat valenciana.” I oferix la seua col•laboració per a contribuir a esta empresa col•lectiva.
Estes declaracions són cabdals per a tractar d’assolir un gran pacte cívic pel foment del valencià, ja que és evident que el procés que es va iniciar amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià necessita un nou impuls, al front del qual ha de tindre un paper fonamental el Govern Valencià.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, recollint aportacions diverses i com a conseqüència dels resultats de l’enquesta, considera pertinent proposar algunes iniciatives que, a este respecte, caldria dur a terme:
1. Fomentar, des de la Generalitat Valenciana, la coordinació de les diferents administracions públiques per a dissenyar actuacions conjuntes per al foment del valencià.
2. Dissenyar i realitzar actuacions dirigides a augmentar la sensibilitat social respecte al fet plurilingüe de la societat valenciana i europea, i a propiciar una actitud positiva i compromesa amb la promoció de l’ús del valencià.
3. Promoure, des de l’Administració pública, l’elaboració d’estudis sociolingüístics i actualitzar-los periòdicament, a fi de planificar actuacions de foment del valencià basades en fets reals.
4. Difondre els acords normatius i el model de llengua de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens oficial de referència normativa del valencià.
5. Potenciar la participació social per a aprofundir en el compromís pel valencià i en el seu foment.
6. Garantir el dret dels ciutadans a usar el valencià i a ser atesos en valencià en tota l’Administració pública, assegurant a este efecte la capacitació lingüística adequada dels funcionaris i treballadors públics.
7. Definir el perfil lingüístic dels llocs de treball de l’Administració pública i establir el sistema per a accedir-hi garantint els coneixements bàsics de valencià.
8. Impulsar actuacions perquè s’establisca entre totes les administracions una xàrcia de tècnics de dinamització i de promoció de l’ús del valencià.
9. Difondre els drets lingüístics reconeguts en l’ordenament jurídic i garantir l’assessorament i la defensa jurídica dels valencianoparlants a través d’un organisme integrat en la Sindicatura de Greuges.
10. Incentivar els sectors socials que s’incorporen al procés de normalització
lingüística i que adopten preferentment l’ús del valencià.
11. Establir, en totes les administracions, uns criteris d’ús de les dos llengües oficials i aprovar reglaments de promoció del valencià.
12. Determinar si els diferents models d’escolarització garanticen que, en concloure els estudis obligatoris, els alumnes coneixen les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana de manera suficient i en condicions d’igualtat i, en cas contrari, aplicar criteris eficaços per a corregir les possibles deficiències que s’hi
observen.
13. Donar suport especial als programes d’escolarització que tenen el valencià com a llengua bàsica d’ensenyança.
14. Catalogar els llocs de treball d’Educació Infantil, Primària i Secundària com a bilingües, i garantir que tot el professorat que els ocupe tinga un coneixement suficient i adequat de valencià oral i escrit.
15. Dotar els centres de Secundària, Batxillerat i cicles formatius amb el professorat suficient per a cobrir l’ensenyança en valencià, i que eixe procés tinga continuïtat en la universitat, a fi que els alumnes que opten a estudiar-hi en valencià ho puguen fer efectiu.
16. Incloure les titulacions universitàries específiques dels estudis superiors de valencià, així com les equivalències corresponents a altres titulacions homòlogues, en els certificats de coneixement de valencià del professorat.
17. Donar suport a les associacions cíviques que treballen per l’ensenyança en valencià.
18. Donar suport a l’elaboració i edició de materials didàctics en valencià.
19. Donar suport a l’edició de llibres en valencià i promoure campanyes per incentivar-ne la lectura.
20. Oferir cursos de valencià per a les persones adultes en general i per als treballadors del sector de servicis.
21. Realitzar campanyes especials de cursos de valencià dirigits als immigrants nouvinguts.
22. Promoure l’aplicació de plans de normalització lingüística en els sindicats, empreses, organitzacions patronals i entitats similars.
23. Incentivar l’ús del valencià en superfícies comercials, en entitats bancàries i en caixes d’estalvi, en organitzacions socioeconòmiques i en entitats esportives.
24. Fer una crida a totes les confessions religioses perquè donen un impuls decidit al procés de valencianització, sobretot en la relació amb els fidels.
25. Dotar d’un suport econòmic adequat les activitats de promoció i ús del valencià impulsades pels diferents col•lectius cívics.
26. Fer que RTVV siga un verdader instrument de foment del valencià, propiciant que use més un valencià adequat a la situación comunicativa i que augmente les hores de programació en esta llengua.
27. Fomentar la publicitat en valencià i ajudar la premsa i els altres mitjans de comunicació que s’editen o s’expressen en valencià.
28. Propiciar indústries culturals en valencià i ajudar les entitats socials que prioritzen l’ús del valencià en les seues actuacions, especialment en les activitats predilectes dels jóvens.
29. Assegurar l’adequada formació lingüística en valencià dels treballadors i treballadores dels mitjans de comunicació, especialmente els editors, periodistes, guionistes, locutors i presentadors.
30. Proporcionar programes educatius i d’entreteniment en valencià a les diferents televisions comarcals i locals.
31. Donar suport a les empreses de producció i distribució audiovisual en valencià.
32. Ajudar la premsa escrita en valencià, tant si és en format imprés com digital.
33. Incentivar la creació de productes culturals en valencià en qualsevol suport tecnològic.
34. Valencianitzar plenament la senyalització viària i la retolació pública i privada.
35. Propiciar que els grups polítics assumisquen que els representants del poble en les diferents institucions han de conéixer el valencià, usar-lo i fomentar-lo.
36. Coordinar-se amb les comunitats autònomes amb llengua pròpia per a potenciar conjuntament els drets lingüístics en l’àmbit de l’Estat i en l’àmbit europeu.
37. Coordinar-se amb les comunitats autònomes del nostre ámbito lingüístic per a potenciar i enriquir la llengua que compartim.
38. En col•laboració amb el govern de la Generalitat i amb el govern d’Espanya, promocionar la realitat lingüística valenciana en la resta de l’Estat i en l’àmbit internacional.
Estes propostes podrien ser un referent per a "concretar, desplegar i actualitzar els manaments de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’objectiu bàsic de la qual té plena vigència", tal com declararen els grups parlamentaris de les Corts Valencianes que van firmar el Pacte pel Valencià amb motiu de l’elecció dels membres de l’AVL.
A fi que la societat valenciana avance en la seua autoestima i en la consideració i potenciació del valencià com a principal senya d’identitat, cal arribar a formalitzar un gran pacte cívic, polític i social, i convindre que qualsevol element que no contribuïsca a fer del valencià una senya d’identificació comunitària i d’unió
entre els valencians, entrebanca la recuperació de la nostra identitat com a poble. Només si es crea esta nova situació serà possible donar un nou impuls al foment del valencià. Les diverses propostes que s’han mencionat poden ser, per tant, la base d’un programa de futur on puguen convergir tots els valencians que volen
que la nostra llengua continue sent un instrument de convivència.
Finalment, és oportú recordar la declaració institucional del ple de l’AVL (23 de juliol del 2003) que es va fer a propòsit de la constitución dels òrgans de representació i de govern dels valencians.
Es dirigia "a les Corts Valencianes, al Govern Valencià, a les diputacions provincials i ajuntaments de la Comunitat Valenciana". En esta declaració, després de valorar positivament el Pacte pel Valencià i de recordar els principals compromisos pendents, es concloïa: "És el moment de donar un nou impuls al foment de l’ús del valencià amb actuacions unitàries de les nostres institucions
dirigides a potenciar l’estima de la societat valenciana per ella mateixa i per la seua llengua pròpia, tractant que tots els que vivim i treballem a la Comunitat Valenciana visquem en harmonia, amb voluntat de fer del valencià un instrument de convivència.”
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua reitera una vegada més el seu compromís institucional de col•laborar en tota classe d’accions positives conduents a aconseguir la normalització plena del valencià en tots els àmbits de la nostra societat, i exhorta tots els valencians a sumar-se a este projecte cívic.
http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/Publicacions/LLIBREBLANC.pdf
dimecres, 19 de maig del 2010
La repressió del català al llarg de la història
El conflicte lingüístic entre les deus llengues, ha exsistit sempre. A nivell general, ha ocorregut que una llengua intenta superposar-se damunt l'altra, intentant eliminar-la sense acceptar-se.
Amb el castellà i el català passa el mateix. Tan mateix aquesta situació ha estat i està present com a conseqüència de molts conflictes polítics. Ja que el poble sempre ha parlat català i la noblessa el castellà o el francès, perque aquestes últimes son les llengues oficials, es a dir, sols son valides a l'administració.
Una llei molt rellevant que es va impossar, són els Decrets de Nova Planta de València. Aquesta llei impedix l'ús oficial de la llengua del poble, es a dir, el català. En la nostra opinió les conseqüències a llarg termin eliminaríen la llengua ja no sols a nivell administratiu sinó que el seu maltractament faria moltes modificacions a la mateixa, dividint-la i eliminant-la poc a poc.
En l'època més contemporània (1714-1879) apareix el decret de Vista del Provincial dels Escolapis, on la llei s'endureix més que l'anterior, penalitzant parlar en català amb règim de viure a base de pa i aigua.
Però no sols hi hagué persones i lleis que es posaren en contra de la llengua catalana, sinó que al llarg del temps hi ha hagut persones com Morera i Galícia que han lliutat per garantir l'ús lliure del català.
dimecres, 12 de maig del 2010
El castellà té dialectes i el català?
TOTA LA VERITAT
SOBRE EL VALENCIÀ
Podríem dir que el valencià és una llengua diferent? Una llengua diferent del mallorquí o del català? O tant el valencià, el mallorquí i el català formen part d’una mateixa llengua?
Aquestes i d’altres qüestions, tot i així centrades, en si el valencià és o no una llengua diferent les tracta d’explicar Maria Josep Cuenca en el llibre “El valencià és una llengua diferent?”
Aquest, consta de quatre parts en les quals es divideix. En una primera part, mitjançant anècdotes que li ocorren a l’autora, veiem com gairebé sense adonar-nos, deixem el valencià a un costat per parlar en castellà, com sembla millor vist per la resta. La segona part del llibre, ens contextualitza de manera històrica i social, per tal de que tothom entenga la situació actual del valencià i les conseqüències que han esdevingut a aquesta . Després de la contextualització, tenim les reflexions, que tracten de donar resposta a la situació en la que viu actualment el valencià, fruit de la instrumentalització política i de la manipulació periodística, Maria Josep Cuenca posa l’exemple de, com una mateixa notícia pot tenir un significat o un altre segons qui la conte.
Per últim, el quart apartat consta d’explicacions vers
llengües i dialectes, unitat i diversitat i a més tracta un tema molt important, que és la norma i l’escola, àmbit en el qual com diu Maria Josep Cuenca :”El registre col.loquial s’adquireix en l’entorn familiar;l’estàndar, en canvi,s’estudia i s’aprén en l’entorn escolar fonamentalment”. Així doncs, és fàcil adonar-nos-en de que l’educació a l’escola és un pas decisiu per a que ja des de la infància es vaja acostumant als xiquets i xiquetes a parlar l’estàndard, en el nostre cas del valencià, però també cal que coneguen altres varietats geogràfiques que complementen i adeqüen les diferents situacions comunicatives.
Durant tot el llibre, l’autora ens parla de la situació actual del valencià front el castellà per exemple, com des dels àmbits de la comunicació o els mateixos polítics, perjudiquen el valencià imposant un castellà que ningú dubta que és la llengua per excel.lència . Tot per benefici propi, barrejant lingüística i política de manera que la llengua es veu perjudicada mentre que els interessos polítics surten a la vista. Un exemple que hi posa l’autora és el d’associar la llengua al nacionalisme “excloent”, així s’aconsegueix que el valencià no puga avançar i aspirar mai a utilitzar-se, amb la mateixa igualtat que el castellà. Una altra de les expressions més significatives dels polítics és la de la “valencianització”, mentre es desvia l’atenció respecte al problema sociolingüístic, es vol eliminar qualsevol element eliminable identificable com a català, referim-nos a eliminable perquè si es vol eliminar tot el que té de català el valencià, s’eliminarà tot el valencià.
En conclusió, valencià, mallorquí i català formen part d’un mateix sistema lingüístic, d’una mateixa llengua. Tanmateix, actualment per motius històrics, sociolingüístics i sobretot polítics, s’ha fet equivalent dir el valencià és una llengua diferent? Com el valencià és una llengua diferent del català?, que també s’estableix tot i que amb menor força, en el cas del mallorquí.
Aleshores, el valencià és català i no per això deixa de tenir les seues particularitats, històriques, gramaticals, lèxiques.
És un llibre accessible a persones que es dediquen tant a l’ensenyament, com per als propis estudiants i futurs mestres o d’altres oficis, ja que és un tema que ens afecta a tots, qualsevol amb un cert enteniment del tema i alguns estudis previs podria traure profit del que tracta en aquest cas Maria Josep Cuenca, un tema actual, interessant, de tots i per a tots.
Hola! açí us deixe una xicoteta ressenya sobre aquest llibre.
María Pozo Fito
SOBRE EL VALENCIÀ
Podríem dir que el valencià és una llengua diferent? Una llengua diferent del mallorquí o del català? O tant el valencià, el mallorquí i el català formen part d’una mateixa llengua?
Aquestes i d’altres qüestions, tot i així centrades, en si el valencià és o no una llengua diferent les tracta d’explicar Maria Josep Cuenca en el llibre “El valencià és una llengua diferent?”
Aquest, consta de quatre parts en les quals es divideix. En una primera part, mitjançant anècdotes que li ocorren a l’autora, veiem com gairebé sense adonar-nos, deixem el valencià a un costat per parlar en castellà, com sembla millor vist per la resta. La segona part del llibre, ens contextualitza de manera històrica i social, per tal de que tothom entenga la situació actual del valencià i les conseqüències que han esdevingut a aquesta . Després de la contextualització, tenim les reflexions, que tracten de donar resposta a la situació en la que viu actualment el valencià, fruit de la instrumentalització política i de la manipulació periodística, Maria Josep Cuenca posa l’exemple de, com una mateixa notícia pot tenir un significat o un altre segons qui la conte.
Per últim, el quart apartat consta d’explicacions vers
llengües i dialectes, unitat i diversitat i a més tracta un tema molt important, que és la norma i l’escola, àmbit en el qual com diu Maria Josep Cuenca :”El registre col.loquial s’adquireix en l’entorn familiar;l’estàndar, en canvi,s’estudia i s’aprén en l’entorn escolar fonamentalment”. Així doncs, és fàcil adonar-nos-en de que l’educació a l’escola és un pas decisiu per a que ja des de la infància es vaja acostumant als xiquets i xiquetes a parlar l’estàndard, en el nostre cas del valencià, però també cal que coneguen altres varietats geogràfiques que complementen i adeqüen les diferents situacions comunicatives.
Durant tot el llibre, l’autora ens parla de la situació actual del valencià front el castellà per exemple, com des dels àmbits de la comunicació o els mateixos polítics, perjudiquen el valencià imposant un castellà que ningú dubta que és la llengua per excel.lència . Tot per benefici propi, barrejant lingüística i política de manera que la llengua es veu perjudicada mentre que els interessos polítics surten a la vista. Un exemple que hi posa l’autora és el d’associar la llengua al nacionalisme “excloent”, així s’aconsegueix que el valencià no puga avançar i aspirar mai a utilitzar-se, amb la mateixa igualtat que el castellà. Una altra de les expressions més significatives dels polítics és la de la “valencianització”, mentre es desvia l’atenció respecte al problema sociolingüístic, es vol eliminar qualsevol element eliminable identificable com a català, referim-nos a eliminable perquè si es vol eliminar tot el que té de català el valencià, s’eliminarà tot el valencià.
En conclusió, valencià, mallorquí i català formen part d’un mateix sistema lingüístic, d’una mateixa llengua. Tanmateix, actualment per motius històrics, sociolingüístics i sobretot polítics, s’ha fet equivalent dir el valencià és una llengua diferent? Com el valencià és una llengua diferent del català?, que també s’estableix tot i que amb menor força, en el cas del mallorquí.
Aleshores, el valencià és català i no per això deixa de tenir les seues particularitats, històriques, gramaticals, lèxiques.
És un llibre accessible a persones que es dediquen tant a l’ensenyament, com per als propis estudiants i futurs mestres o d’altres oficis, ja que és un tema que ens afecta a tots, qualsevol amb un cert enteniment del tema i alguns estudis previs podria traure profit del que tracta en aquest cas Maria Josep Cuenca, un tema actual, interessant, de tots i per a tots.
Hola! açí us deixe una xicoteta ressenya sobre aquest llibre.
María Pozo Fito
dimarts, 27 d’abril del 2010
Evolution- Le parkour
Ací vos deixem un vídeo sobre "PARKOUR", un esport alternatiu, que els jóvens de hui en dia solen practicar. Esperem que vos agrade.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
